Castell de Santueri
Mallorca

Poesia i Llegenda sobre el Castell de Santueri


 

Dibuix de A. Ribas. Font: La Il·lustració Catalana. T. VIII, pàg. 156, 1887. Biblioteca de Catalunya.

Planimetríes històriques fetes el 1910 per l'arquitecte Guillem Reynés; A: Arxiduc Lluís Salvador, "Els Castells Roquers de Mallorca"

"Sembla un paratge fet per viure, un d’aquells agradables, benvolguts paisatges, com els que el món antic estimava. No res de grandiós, no res de salvatge, però tot arreu un toc d’encant. Àdhuc els elements semblen més bells perquè són precedits per aquesta fortalesa [...]
Arxiduc Lluís SalvadorEls castells roquers de Mallorca: història i llegenda, 

 

....

Sa torre d’homenatge, son mur de cresteria
el poble de ses faldas basarda y por li fa;
morada de mals genis lo creu, y no beuria
aygua de sa cisterna viandant ni robadà (
...)

Damàs Calvet


Dalt d’un escarit single, del Africa atalaya,
bruneja de Santueri lo ben murat castell.
Com del penyal, hont nia l’aliga, esplaya
sa vista per la plana son arrais novell.

Damàs Calvet
 


El Castell de Santueri

Castell de Santueri, deixant-te reposar
de l’aire sents les clares onades silencioses;
tu guaites com s’allarguen constants, mai alteroses,
les planes fins l’arena, l’arena fins la mar.

No ets sol, no ets erm! T’arriben milanes i voltors,
te creixen flors, t’alegren insectes rondinaires
i et banyes de la jove frescor de tots els aires
damunt d’una penya d’intenses vermellors.

Rient d’alt de les belles grandeses infinites,
oh, com hi són graciosos els termes i les mides.

Josep Carner

Santueri

Lo castell de Santueri
seu vorer d’un fondal;
les torratxes que l’envolten
causen por i feredat.

Entre pins, ravells i alzines
anguileja el viarany,
pujant sempre,
i que és d’aspre, i que és de llarg!

Digau-me, rogenques rafes,
quin esclau vos paredà;
digau-me com vos bastiren,
meravelles del meu Art.
Digues-me, castell, les gestes
de tos nobles castellans,
que ma patria
deslliuraren dels alarbs

...
En la llinda un escut d’armes
romania fa pocs anys;
qui llevà la pedra antiga,
lo record d’en Nunyo Sanç?

A la porta, que s’enfondra,
li boteix el forrellat...
Salve ruïnes!
qua alberg fóren de gegants.

Res hem vist en les històries,
de tos setges res se’n sap
més que lo que el poble conta
escalfant-se dins la llar.

Bartomeu Ferrà

Per Terres de Mallorca

D'ací d'allà. Vol. 16, núm. 117 (set. 1927), p.271, Barcelona.

El Castell de Santueri

A migjorn del pla de Mallorca, s'aixeca una petita serralada. I al cim d'un dels més alts picots, mirant el cel, la mar i la dolça planura, es dreça altiu el vetust castell de Santueri, format avui per un massís cos de murs, que malgrat tancar tan sols runes, té robustesa a bastament per perllongar, segons paraules de Quadrado, un poc més l'encisador i melancòlic crepuscle de la seva vida. 

Encara que l'existència d'indicis, demostri la seva llunyana edificació pels romans, a la Història no li ha estat fàcil d'aclarir amb éxit els seus primers vestigis, encara que es sàpiga de cert l'estima amb què, segles després de la probable dominació romana, el tingueren i conservaren els àrabs que dominaren Mallorca. 

A jutjar per un document de 25 de desembre de l'any 1228 amb ocasió de l'escriptura de canvi entre Don Jaume d'Aragó i l'Infant de Portugal, sembla probable que abans de la conquesta de Mallorca, realitzada pel primer, s'havia ja reservat el Comte Don Nunyo Sanç certs drets damunt el castell. Però d'ell, com estrany misteri agermanat a l'esperit llegendari que l'envolta, poc de cert sabem. Sols apareix la llum sobre la seva història, amb la conquesta de l'illa als sarraïns, que el conservaren fins després d'un any d'haver-se sotmés la capital. Aleshores tremolà en els marlets de Santueri el penó reial, en pau i sense oposar resistència als canvis polítics que per aquell temps macularen de sang els camps de Mallorca. Refugi en moltes ocasions de fidels als reis i de cabdills polítics, foren els seus murs presó del malhaurat príncep de Viana.  

Avui el castell està en runes, voltat d'un ambient romàntic... Sols, de vegades, torba la seva soledat algun rar turista, per a admirar des del picot on està asseguda la vella fortalesa, el superb panorama que s'estén als seus peus: la dolça planura a una part, i la sublim costa llevantina de Mallorca, plena d'insomni i de llum, a l'altra, rebent les carícies i el bes etern del Mediterrani blau.

Del castell sentireu contar fantàstiques històries i ingènues llegendes, tot producte tal volta de l'especial temor i de l'espurneig èpic que desperten en la nostra ànima aquelles coses bèl·liques llunyanes i incertes... Tot serà invenció, flamareig d'antigues creences; per encara avui, un fet molt curiós s'esdevé a la silenciosa fortalesa. 

El vell castell és estatge d'una parella de corbs. Si qualque dia la bala d'un caçador irreverent en mata un d'ells, al dia següent un estol continu, dens, negre, amb cucleig, com diu Carducci, acudeix al castell, com s'hi anés a oficiar uns misteriosos funerals. En retirar-se l'estol, un dels arribats de nou, d'igual sexe del que mor, roman al castell, completant així la parella que usufructua, com dret de raça, la possessió de la fortalesa, i que dalt el picot, passa la vida impàvida.

Francesc Vidal i Burdils

(Felanitx, 1901- Barcelona, 1954)

(NOTA: Aquest fenòmen sobre els corbs que recolleix l'autor citat  també es coneix popularment com "sa festa des corbs")

El camí secret

En relació a la presa del castell el 1229, és probable que els catalano-aragonesos acampessin al puig de s’Envestida, elevació del terreny de 440 m situada a uns 500 m, davant la façana, des 'on es domina l'interior del castell. Es conta que tots els esforços dels assetjadors foren vans, puix des de la cova Fonda hi havia un camí secret que portava a la mar, per on s’aprovisionaven.
 

El pastoret  i la presa del castell

Una rondalla ─recollida per Mn. Alcover (En Jordi des Racó) a Rondalles Mallorquines─ conta que els assetjadors decidiren fer un gran ball a l’era de sa Badalona i quan tota la guarnició anà al terraplè d’aquell costat per contemplar-lo, entraren pel costat oposat i els moros, enganyats per un pastor cristià, per salvar les seves vides, d'un en un es llançaren des del precipici dins una gerra de fang. Aquest conte sembla confirmar l’existència d’ossos i peces d’alfàbies i olles al peu del penya-segat.


Josep Carner (1884-1970) recull a mateixa contarella a "La pensada del moro" (Vegeu referència completa a la secció de Bibliografia d'aquest portal)

Dites populars sobre els núvols a dalt del Castell de Santueri

Quan hi ha núvols es coneixen dues dites populars de Cas Concos (Mallorca), localitat propera al castell. La primera és la Senyal d'en Diego que apareix quan la boira orogràfica tapa al mateix temps els cims del Castell de Santueri, el puig de Sa Comuna i el de Sant Salvador, i és auguri de bona saó. L'altra fa referència només al castell: la Gorra des Castell, ennigulada que envolta el cim i és premonitòria de pluja.

Bonet Vidal, M., Grimalt Gelabert, M., (2005), Toponímia i noms de niguls al Llevant del Migjorn de Mallorca, XVIII Jornada d'Antroponímia i Toponímia, Selva, 2005, Universitat de les Illes Balears (2006).